10 vins (3): Foucault

Tot aquell qui s’aproxima al vi, amb curiositat i interès per deixar-se captivar i endur, tard o d’hora arriba a rendir-se a alguna de les grans varietats blanques de zones fredes. Per alguns, la majoria, és la chardonnay. Per altres, la gran reina és la riesling. Per mi va ser i serà la chenin.

El meu primer encontre amb la chenin va ser tan colpidor que encara avuí el recordo vivament. Va ser en el primer viatge al Rosselló, primavera del 2011, amb el tercet que havíem configurat la Malena i el Fredi. En un sopar a Calce, Tom a la brasa i Lionel obrint ampolles i patés d’algues, va sortir a la conversa que l’endemà aniriem al proper Latour-de-France a visitar un tal Cyril Fhal que, semblava, feia uns vins de puta mare. Dit i fet. L’endemà a les 10h i després de rondar pel poble, arribàvem a trobar l’etiqueta a la porta del 6 de la Place Marcel Vié.

Quan et vas acostumant a això d’anar visitant cellers i viticultors, moltes vegades no creus que es produeixi un encontre especialment interessant. Però alguna vegada, alguna, la sorpresa es produeix i apareix la màgia. La màgia que ens reafirma que aquest és el món que no només ens agrada i ens fa sentir autèntic plaer, sino que ens dóna aquell punt de més que ens fa sentir vius. Aquell dia, crèiem, seria una visita com tantes altres: una volta per les vinyes, un tast al celler i salutacions que això ha estat tot.

Encontre amb la chenin

Encontre amb la chenin

No va ser així, es clar. Altrament, tantes coses que han vingut després no haurien ocorregut com ho han fet. Si, vam conèixer el Cyril i ens vam fer amics. Vam anar a fer un tomb per les vinyes apilats al destartalat Peugeot 406, al Clos, on el petit Rémy ens alliçonava sobre les diferències entre la garnatxa i la carinyena, saltant descalç per damunt els murs d’esquist i les petites terrasses gratades, més que llaurades. Després vam baixar a Latour, de nou al celler, i vam tastar els macabeus, delicats, les garnatxes fresques i les carinyenes profundíssimes d’aquell ventós racó de món. El meu francès no era el d’ara i no entenia algunes coses, em mantenia més expectant que participatiu, però el moment era lluminós, la conversa fluida i molt reposada. Un moment preciós, de debò. Tan preciós que va ser l’hora de dinar i les coses van succeir naturalment: vam pujar al pis de dalt i ens vam quedar a dinar. Recordo un plat de pasta amb verdures, moltes verdures, tomàquets i una simfonia de colors damunt la taula. Recordo el Cyril baixant un parell de cops al celler a cercar alguna ampolla seva, un blanc, una vinya vella… però el moment que queda més diàfan en la meva memòria va ser quan va obrir aquell Domaine du Collier 2006, un blanc cristal·lí i pur com jo no havia tastat mai fins aleshores. La chenin, la meravellosa chenin.

Febrer 2014. Chacè. Departament de Maine et Loire. A dues passes de Saumur. Plou i s’ha fet de nit molt ràpid. Aparquem davant la Mairie i entrem per la gran portassa enreixada al pati de grava d’una de les granges tan característiques d’aquest país de la Loira. Estem esgotats de tot el dia a la Dive, donant a tastar, donant explicacions, en francès, en anglès, en castellà i en català també. I d’haver dormit poc la nit passada a la Porte de Saint Jean. I del viatge des del sud el dia abans. Però jo estic emocionat. La possibilitat de tancar un cercle i conèixer la Caroline i l’Antoine Foucault, els responsables de fer que la chenin de Collier sigui la que és, em manté en tensió. Entrem a l’estança on els viticultors amics comencen a picotejar el paté de llebre, les rillettes i els cornichons. Trobo cares amigues com el Ricardo i el Lionel, en conec d’altres com el Bertrand, Jerôme, Stéphane… i malgrat la meva posició de silenci cansat i discreta observació, aconsegueixo mantenir una conversa amb Caroline. Antoine i altres van obrint ampolles. L’ambient és molt distès, tenim un autèntic showman amb nosaltres, un d’aquells personatges que no es cansa d’explicar anècdotes increïbles, tant de Chinon com de la Xina, tothom riu i s’ho passa bé. Però en el moment en que Antonie obre una ampolla i serveix, tothom es concentra i es parla del vi. De res més que del vi. Clos Rougeard corre amunt i avall. Les Poyeux 2008 també donarien per escriure un post com aquest.

Chacè. Domaine du Collier

Chacè. Domaine du Collier

En un moment, el Cyril em guinya l’ull i em comenta si vull baixar a la cava. Ni responc que ja estic dempeus. Baixem uns quants amb llanterna per la rampa lliscosa de líquens i fongs, deuen ser les dues de la matinada, demà hi ha més fira però no ens importa res més que el moment present. Ja no plou i les olors d’humitat augmenten a mida que descendim. S’obren les portes del celler, s’obre un mon silenciós i humidíssim, excavat en la roca mare, roca pura, es perd en el temps l’origen d’aquesta cava. Diuen que pels volts de Saumur hi ha més construït sota terra que damunt la superfície, i bén podria ser. Qui hagi estat per la zona, a Brezé, a Chacè, a Varrains, a Champigny, al mateix Saumur, sap de què parlo. Els llums de la cava són dèbils, com si no gosessin pertorbar la màgia del que allí succeeix i que ens manté a tots en un silenci expectant. Una capa de fongs blancs ho cobreix tot: el terra relliscós i mullat, les barriques, les parets… és el Domaine du Collier.

Aquesta escena, gairebé ritual, es repetí el dia següent. La hospitalitat i generositat de la gent de la Loira fou indescriptible, amb un nouvingut com jo. I torna a repetir-se cada any, pels volts de febrer, quan arriba la Dive i altres salons. És quan tots anem a la Loira, quan aquest ritual es repeteix i repeteix. A casa dels Foucault, inalterable des de fa més de vuit generacions. La crida del gran riu. Per alguns és la crida de la naturalitat, la crida de la cabernet franc, que és com és la gent d’allí, franca, vital i hospitalaria. Per mi és la crida de la chenin. Nítida, cristal·lina com cap altra, pura, l’equilibri més fràgil entre la verticalitat i la generositat en boca. Quan ni hi sobra ni hi falta res, ja hi ets. És, sense cap mena de dubte, el meu vi blanc.


Si un dia s’acabés el món i al darrer sopar pogués escollir hi hauria, segur, un Collier 2006, la meravellosa chenin, i un Ubac 2005, irrepetible i únic cinsault. I després, que passés el que hagi de passar.

La calma del gran riu al seu pas per Saumur

La calma del gran riu al seu pas per Saumur

Anuncios
Esta entrada fue publicada en La via líquida. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s